Massa fred potser. Els altres nius els havien fet a l'estiu. Jo pensava que feia massa calor, però les cueretes es desenvolupaven bé i arribava el moment d'alçar el vol. Era un aprenentatge ràpid, d'excel.lent mestratge. Pacient, d'antiga saviesa. (Potser aquest concepte no és adient; a mi m'agrada dir-ho així)
Aquesta niuada no ha tingut sort. M'ha semblat veure dues cueretes volar, o les he volgut reconèixer... De segur només sé que n'hi ha tres, amb la palla del niu sota la terra del cim del turó. M'hi va acompanyar el gosset i em va semblar que respectava el gest, fou un consol.
2 comentaris:
Em sap greu, cada dia a una hora o altre esperava veure els petits becs oberts demanant la pìtança que había de venir dels becs dels pares, no ha pogut ser.
Repeteixo, em sap greu.
HO SENTO MOLT PERQUE SE QUE N'ESRTABAS MOLT DE AQUETS POLLETS.
Publica un comentari a l'entrada