En un breu replà del vessant nord del Matagalls, s'alça l'ermita de Sant Segimón i el gran casal en vies de reconstrucció. No hi ha lloc per a res més, només pendents. El camí que hi puja des de Viladrau és d'una bellesa corprenedora, potser més ara, en encetar el mes de maig quan els faigs comencen a vestir-se de verd tendríssim i esclaten les petites flors dels marges. El que m'ha entusiasmat és el bosc de castanyers, pel gruix de les soques; n'hi ha molts que dues persones no arriben a abraçar-los. La riera i els salts d'aigua generosa acaben de perfilar l'indret màgic.
1 comentari:
Quina enveja!!! sana, però enveja,hi haviem anat un parell de vegades amb en j.Mª. quan viviem a taradell, realment es preciós.
Quan a l'hivern desde casa veiem el Matagalls nevat, em preguntava: T'imagines pujar ara, per aquells estimballs de St.Segimón?
Publica un comentari a l'entrada