LES GERMANES VOLEN

Quan divendres vaig arribar a casa, al celobert hi havia una despulla seca de cuereta, el plomissol escampat... algun ocellot se n'ha alimentat. L'esforç exemplar de les cueretes per salvar la dèbil petitona és tan extraordinari, tan bell... Si mereixen un homenatge tenen el meu.

LES CUERETES DEIXEN EL NIU

He deixat les cueretes tranquil.les i he pujat més aprop de les muntanyes cercant l'aire fresc. De tota manera hi penso. Haurà emprès el vol, la petitona? Té algun problema físic, un xic dèbil encara... no m'atreveixo a pensar en problemes psicològics. La petita, l'última, empesa per les germanes afamades, més fortes... en veure's sola i poder gaudir de totes les atencions... He comprovat que durant tres dies estan per ella amb una dedicació que commou. Que visquin els ocells, lliures!

VIDA AL CELOBERT

Divendres n'hi havia dues al niu, dissabte quedava la petitona tota sola. Ben plomada i alimentada, les germanes han volat i ella es fa pregar. Avui dilluns respòn al piular dels pares amb un piu, que sembla dir sí, però les ales no se li obren. Això que la insistència és remarcable. Es fa el silenci, penso que potser ja ha volat, però ho fa precàriament. Resta a terra del celobert, com amagada darrera una torreta. Ha volat i ha aterrat!
És una meravella sentir la coordinació de diàleg i expressió que es produeix entre els adults ocupats de la petita i espaordida cuereta. Li baixen mosquits perquè agafi força i l'hi expliquen amb cançó i gest com ho ha de fer per volar. La mare, o el pare, baixa dels carenats on s'ha passejat explicant i fa volada vertical, batre d'ales i posada als esglaonats del celobert. Es veu tan clar com ho ha de fer... la petitona s'ho mira amb atenció... Gosarà intentar-ho?